• Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
No us negaré que fer una crítica dels tòpics és arriscat. L’última persona que posà per escrit una crítica de la realitat d’aquest petit país va ser rebut amb estrafolàries incineracions inquisitorials a la plaça de l’ajuntament de València. Però com d’això ja fa molts anys esperem que el lector pulcre sàpiga destriar entre la visió nítida de la realitat i el sentimentalisme piadós o costumista. I m’explique si em permeten. Aquesta setmana, un any més, celebrarem l’1 de novembre, ja fa dies, més d’un més si fa no fa que les floristeries ens ho recorden: “encarregue ara les seues flors per a Tots Sants”. Ofertes, promocions i cartelleria halloweenesca engalanen els taulells de les botigues florals.
Com a mosques a la mel, moltes, moltíssimes famílies, sense cap consciència o motiu aparent, s’afanyen a portar les seues flors a les pedres lapidàries, prèviament esculpides, netejades i englanades per tal de dipositar el seu ramell de flors. Els precedents, els llibres o aquell lloc virtual, dit Internet, ens indiquen unes dades històriques. Les flors per als morts només tenien una funció pràctica. Cobrir, minimitzar, l’olor de descomposició que produïen els cossos inerts dels finats. Més endavant i amb l’arribada aixafadora del cristianisme s’adaptaren els ritus pagans, amb una anàlisi rigorosament inaudita, per tal de donar-li un caire de religiositat i poder seguir amb les tradicions, no oblidem, paganes.
No dubte que el rerefons religiós, avui, les conviccions profundes de respecte cap als éssers estimats ens porten, ni que siga una vegada a l’any, a gastar-nos uns euros en un ramell de flors. Però igual com en moltes altres festivitats, que paradoxalment se justifiquen des del credo piadós, estan rebent un gir cap al consumisme absurd i sinèrgic; “ho fem perquè ho fan tots”. Per altra banda els floristes també tenen dret al seus dia de glòria; ho de guanys, tan se val. Sincerament els cementeris el dia 1 de novembre adopten qualsevol situació excepte la que tenen realment. A què anem al cementeri? A xafardejar i criticar. Només a veure qui ha portat flors, qui no, qui té la pedra neta i qui bruta, qui s’ha mort en els últims mesos, o dies,... Altres que també trauen un poc el cap són els funcionaris municipals encarregats del cementeri. Si el tenen en condicions rebran l’afalac dels seus veïns i sentirem aquelles frases: «que net ho tenen i quines flors han posat en els jardins» Ai com no ho tinguen net i polit!
No he vist mai ningú plorar ni mostrar el més mínim decor un dia 1 de novembre a cap cementeri, altrament he de reconèixer que fa molts anys que no hi vaig però bé recorde quan m’han portat o per xafarderia he anat. Siguem sincers, aquest dia és purament façana i xafarderia. Qui realment té dol, té enyorança, va cada dia de l’any. Qualsevol dia, sempre buscant intimitat, i no un dia 1 de novembre, on el cementeri té més vida que mort. Molts aniran al cementeri, faran acte de presència i després tots en família, els vius els morts no poden, marxaran a dinar i fer una bona sobretaula on riure, menjar i beure, tan de bo poguérem fer-ho tots els dies.
Cadascú que faça el que vulga, i tant faltaria més. Els floristes i els enterramorts tenen dret al seu dia de vanaglòries. Però no oblidem que el ramell de flors no és pels morts, pels nostres éssers estimats, sinó per a netejar la consciència, la nostra consciència de vius. D’olors, de descomposició ja s’encarrega la ciència, no calen ramells d’hipocresia.
Com a mosques a la mel, moltes, moltíssimes famílies, sense cap consciència o motiu aparent, s’afanyen a portar les seues flors a les pedres lapidàries, prèviament esculpides, netejades i englanades per tal de dipositar el seu ramell de flors. Els precedents, els llibres o aquell lloc virtual, dit Internet, ens indiquen unes dades històriques. Les flors per als morts només tenien una funció pràctica. Cobrir, minimitzar, l’olor de descomposició que produïen els cossos inerts dels finats. Més endavant i amb l’arribada aixafadora del cristianisme s’adaptaren els ritus pagans, amb una anàlisi rigorosament inaudita, per tal de donar-li un caire de religiositat i poder seguir amb les tradicions, no oblidem, paganes.
No dubte que el rerefons religiós, avui, les conviccions profundes de respecte cap als éssers estimats ens porten, ni que siga una vegada a l’any, a gastar-nos uns euros en un ramell de flors. Però igual com en moltes altres festivitats, que paradoxalment se justifiquen des del credo piadós, estan rebent un gir cap al consumisme absurd i sinèrgic; “ho fem perquè ho fan tots”. Per altra banda els floristes també tenen dret al seus dia de glòria; ho de guanys, tan se val. Sincerament els cementeris el dia 1 de novembre adopten qualsevol situació excepte la que tenen realment. A què anem al cementeri? A xafardejar i criticar. Només a veure qui ha portat flors, qui no, qui té la pedra neta i qui bruta, qui s’ha mort en els últims mesos, o dies,... Altres que també trauen un poc el cap són els funcionaris municipals encarregats del cementeri. Si el tenen en condicions rebran l’afalac dels seus veïns i sentirem aquelles frases: «que net ho tenen i quines flors han posat en els jardins» Ai com no ho tinguen net i polit!
No he vist mai ningú plorar ni mostrar el més mínim decor un dia 1 de novembre a cap cementeri, altrament he de reconèixer que fa molts anys que no hi vaig però bé recorde quan m’han portat o per xafarderia he anat. Siguem sincers, aquest dia és purament façana i xafarderia. Qui realment té dol, té enyorança, va cada dia de l’any. Qualsevol dia, sempre buscant intimitat, i no un dia 1 de novembre, on el cementeri té més vida que mort. Molts aniran al cementeri, faran acte de presència i després tots en família, els vius els morts no poden, marxaran a dinar i fer una bona sobretaula on riure, menjar i beure, tan de bo poguérem fer-ho tots els dies.
Cadascú que faça el que vulga, i tant faltaria més. Els floristes i els enterramorts tenen dret al seu dia de vanaglòries. Però no oblidem que el ramell de flors no és pels morts, pels nostres éssers estimats, sinó per a netejar la consciència, la nostra consciència de vius. D’olors, de descomposició ja s’encarrega la ciència, no calen ramells d’hipocresia.
Sixto Ferrero