Si vols diners...

Sixto Ferrero L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica

Vas i te’ls guanyes. O també, qui vulga vicis que se’ls page. Ja saben com m’agrada la fraseologia. I no diran que no han escoltat mai aquestes rotundes afirmacions tan exempificatives, educatives i de profund principi d’acció. Jo les he sentides, la gran majoria de mon pare, o bé perquè me les ha dites a mi en algun moment de la meua infantesa, en aquell instant en què la sentència verbal afectava la condició de rebel•lia, i per tant, malgrat la coïssor, era una acció educativa a llarg termini, o bé en altre moment li ho he sentit dir, mentre parlava amb altres d’algun desvergonyit, balafiador d’eraris públics,..., tot gent mandrosa i deshonesta d’altres temps, ara tothom està justificat per les circumstàncies, la dependència econòmica òbviament, i potser no queden desvergonyits d’antuvi. La fraseologia popular hauria d’estudiar-se més a l’escola, més que res, per recuperar els qualificatius de la saviesa popular. Però no és moment de reivindicacions supèrflues. Necessitem altres coses més importants per a funcionar com a societat, o comunitat de veïns ben avinguts, que introduir més canvis en l’educació, com per exemple el finançament. Aquell finançament que Fabra prometé per Nadal, alto! i que a més a més ho gravà i emetí en el fastigós missatge de felicitació nadalenc. Ara ja han passat sis mesos, del Nadal i de la promesa de que enguany seria l’any del finançament just, equitatiu, retroactiu, necessari i vital, i a totes aquestes demandes financeres, què li han dit des de Madrid, el senyor Montoro i el seus malfactors còmplices, doncs: ni solucionaran el deute històric, no haver tingut vicis tan cars; ni s’aplicarà un sistema retroactiu del model, perquè és la mateixa demanda que l’anterior i Montoro és l’espavilat de classe i és difícil fer-li-la empassar; ni criteri poblacional per fer un nou càlcul del repartiment, haver tingut un control natalici, perquè des de la Generalitat li deien que en som cinc milions i els duros no arriben per a tothom. Això s’hagués solucionat repartint profilàctics, no demanant més diners. Aquesta és la solució que donen per a l’Àfrica, per què no hauria de valer per a València?
La bona cosa és que Montoro no se l’empassa i el finançament, qualificat com vulguen, no arriba, perquè tot i això reiteren que no és moment de demanar més diners, si no de retallar-ne més. Ara bé, si tan necessiten diners, ens diu Montoro, entre cafès i rere les càmeres, poden demanar agafar-se al FLA novament, que ja ho han fet anys enrere. I vostès pensaran i si al FLA donen diners per què ens ho neguen, si ací hi ha diners? Doncs perquè el FLA és un crèdit que ens fa l’Estat espanyol i com a crèdit té els seus interessos. Per tant, hem de tornar-los i a més pagar l’interès que Montoro ens impose.
Si voleu diners se’ls guanyeu, ens diuen, i és tal el desori, que ara fins i tot els de Cierval s’han posat «macarres» amb Montoro, com seguisca així, no m’estranyaria gens veure’ls amb una bandera republicana, parlant valencià, fent-se seu el suggeriment independentista de Zubin Mehta i reivindicant els drets del Cabanyal per no ser destruït per l’ufanosa Rita Barberà.
El que no facen els diners, no ho fa la política, parle ara de la consciència. La de cadascú clar. Perquè la responsabilitat d’haver confiat en aquest neoliberals panxacontents ningú ho reconeixerà en públic. Ací mai ningú vota al PP, això diuen, o bé, diem.