• Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
Eren altres temps. La frase, repetida amb argúcia pels vells és d’un grau de justificació absoluta i redemptora. Amb ella queda tot perdonat: altres temps, sí senyor, i en pau. En aquells temps, no tan llunyà, posem per cas els vuitanta, hi havia joves, al voltant dels catorze anys, poc més o menys que quan acabaven l’antiga EGB com que no volien ni estudiar ni aprendre un ofici —ara això, el personatge es diu: ni-ni— ràpidament algú parlava amb el cap de colla, o algú que el coneixia, tan fa, i anava a provar uns dies al camp de mosso auxiliar. Potser, degut al nostre valencià de reminiscències ibèriques, en la llengua vulgar els vells li dirien “pinxe de collidor”.
Aquell “pinxe”, d’ara en avant auxiliar, el que feia era seguir atent al collidor oficial, el fet i segur de les alicates de collir, li feia de servent i amb el cabàs omplert el duia al pes, el buidava i a altre arbre que toca l’angelus. Al final del jorn, si l’avaluació o sentència del collidor havia estat positiva. queia algun xavo. No obstant, pels vuitanta ja començaven a dir d’amagats, que allò que volien era escarmentar el mal estudiant, a veure si amb l’esforç acabava per tornar als llibres. Això, abans dels vuitanta era impensable, qui anava al camp era per quedar-s’hi, perquè calien duros per passar casa.
L’auxiliar de collidor era una feina bruta, d’observar i sofrir per quatre duros mal caiguts, d’una precarietat absoluta de la qual tothom qui hi era volia deslliurar-se el més aviat possible, passar a ser collidor, dels bons, d’alicates ràpides i cabàs curull, aquell curs precari, de desconsiderat auxiliar sense privilegis ni consideració de rang, servia de curs accelerat, d’inserció i immersió laboral que amb el temps, com que ningú volia anar la camp acabà per desaparèixer. Val a dir que era un curs al marge de tota legislació, de tota via administrativa, sinó una pràctica del gremi, de l’ofici i del procés camperol i citrícola.
Desaparegut després, si de cas el curs, el paper d’auxiliar, eren uns minuts al voral, quatre consignes i a collir. Ara a tot aquest procés, recuperat d’antuvi li volen dir curs de becari-collidor. Tot perquè hi torna a hi haure més gent que vol anar al camp que jorns en pot oferir el tarongerar, el caquiler o el magraner, que això ara també s’ha diversificat un poc.
El cas és que volen legislar, i oficialitzar, una pràctica que es feia de paraula, però ara amb la llei a la mà li faran un rentat de precarietat. Que per al cas seguirà essent igual d’ignominiós, pel que fa al rèdit econòmic que suposarà el curs, sens obligació d’immersió en la feina per part de l’empresa, i per quatre duros mal caiguts.
Sens dubte els sindicats i alguns erudits de la ciència de la dignitat han posat el crit al cel. La cosa no és baladí, donat que et foten a treballar per misèries, almenys que t’ocupen després; però no, l’empresa té l’opció d’una vegada acabat el curs, qualificar-te i que deixes de ser becari-collidor, passes a ser collidor, però a l’atur.
Malament pinta la cosa pel camp, tan malament com ho feia per a les empreses cap el 2007 o 2008 o... quan començaren a despatxar gent, aleshores el govern s’inventà allò de la FP DUAL, és a dir formar becaris de molts oficis mitjançant una legislació educativa a la mà, que la rentés de precarietat. Sens dubte, aleshores els professionals del ram ho criticaren: “ací no hi ha un corpus empresarial potent que assumisca tants estudiants a les empreses fent pràctiques; València no és Alemanya”, es deia aleshores. No passa res, el govern afegí a la norma educativa una clàusula, les empreses poden acollir els estudiants (becaris) i tenen l’opció de pagar-los, altra opció és becar-los o simplement formar-los sense pagar-los. Solucionat i a formar becaris.
Ahir vam saber que, de tots els alumnes de FP DUAL del País Valencià, un 6% cobra alguna almoina de les empreses per fer les pràctiques, la resta o reben una beca de l’administració o simplement aprenen gratis. I ningú té l’obligació de contractar el jovent format, en acabar, són lliures de seguir formant-se.
“L’empresa és qui decideix”, això diu la consellera. La precarietat és clarament una cosa d’altres temps. Deu ser que, nous temps nous precaris, com antuvi, treballar dur per quatre duros per tal que tornen a agafar els llibres.
Sixto Ferrero