• Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
Quan era menut i passava en cotxe o en bici pel primer collat sempre mirava a l’esquerra. A l’esquerra estava la bassa de Sant Llorenç. La bassa mai no es veia si no tocava un sol potent. Les mates, els joncs i les canyes li feien de mant natural, o artificial segons com es mire, però si les condicions del sol eren òptimes, l’aigua relluïa; el lluent, el de la bassa de Sant Llorenç, declarava a les mirades que allò era l’últim reducte aquàtic del que antuvi havia estat el voral meridional de l’Albufera. L’Albufera, com saben, és el lluent per excel·lència. El lluent és un dels noms que li atorgaven els vells i soferts pobladors del llac. Avui ja pot caure el sol per onsevulla que res de res, ni aigua, ni fauna, ni res. Ni en hora sexta, ni que faça ponent, l’aigua de la bassa, si en queda, és un fangar qui ni les rates, talps i ànecs volen per a si mateixos.
Explica Fuster en el seu llibre l’Albufera de València que aquesta sempre ha tingut molts amants. Amants en el sentit de propietaris que s’han pensat que les diligències hipotecàries, és dir obtindre per registre mercantil o de la propietat el control del llac era cosa de brega, de fer-se sentir o fins i tot de traure armes, des del magnat caçador suecà fins els malavinguts pescadors d’aiguamolls, passant pels oligarques de secà amb seu a Grans vies o Marques de Túria, tothom han cregut que el llac era d’ells, des de pobles com Sueca que pugnava per la reserva d’anades fins a Reis, Virreis, Tinents francesos i terratinents venuts al règim, «ancien» o novell, de la regenta o de la república, amb Franco o sense, l’albufera sempre ha comptat amb el cacic que se l’ha creguda part de la seua hisenda, o si mes no part de l’heretat amb el qual fer negoci.
Deia Fuster que el llac que ell coneixia per la literatura i els contes de vells, que no és ni molt menys el que he conegut jo, era quatre vegades més gran. La dimensió era tal, que la part de la devesa era un refugi d’animals, animalots i bèsties amb escopeta, senglars, cérvols, de senyorets amb barca entre canals esperant que el pescador llogat fes l’aldarull adient a les aquàtiques bestioles per acaçar-les i si fallava bé perquè era un deplorable caçador o bé perquè l’havia agafat desconcertat sempre hi havia la rereguarda que li ho servia en safata de plata. El pescador no ensumava ni la plomissa, i si de cas li venia de gust, per menjar carn que ni la tastaven ni la coneixien en el paladar, tret de rates i talps, calia fer un acte furtiu, penat amb càstigs desproporcionats, calia jugar-se-la a la rapinyaire.
Fuster ja denunciava que els amants delerosos de propietat eren els culpables de deixar-la morir, de tapar-la amb terra per conrear-la, de furtar-li terreny a l’aigua, al llac, i donar-li-la al sec, a l’arròs, aquest era el negoci d’antuvi. Ara això no és un negoci perquè l’arròs transgènic el porten en grans quantitats d’onsevulla, l’arròs albuferenc és per als grans paladars i no dóna per guarir la gana dels llogarets. Una solució és convertir l’albufera en museu que és el que porten anys intentant, reserva de la bioesfera, bon propòsit a priori, almenys els meus nets, ni que siga conservada artificialment, podran veure un llac mil·lenari. Ara volen anar més enllà, volen que siga patrimoni immaterial de la humanitat, i sembla que tothom hi està d’acord, tret de l’alcalde de Cullera, que no vol més protecció per a la seua ciutat. No firma, no vol ser amant de l’Albufera. Hi renuncia.
Sanjuan és més eloqüent que molts amants declarats i acèrrims, l’home deu pensar, però si fa uns mesos demanaven que atorgàrem més aigua perquè s’està assecant i hi ha llocs on la insalubritat està matant la fauna i tot es va solucionar amb una afirmació rotunda de la senyora Rita, els tècnics que l’assessoren i els quatre adscrits a la nòmina, ara volen protegir-la quan abans han tingut la possibilitat de no furtar-li l’aigua als aqüífers, sèquies i rierols?
Sanjuan no ho veu clar, perquè sap que els passejos en barca no arribaran a Cullera, el negoci museístic de l’Albuefra és per a València, a Cullera no es pot arribar navegant perquè la bassa de Sant Llorenç està seca, per tant no flueix el negoci. Ara bé, si la cosa és pensar en fer el bé ecològic, per salut del llac, per salvar l’ecosistema, per mantindre el llac el mes verge possible, potser hagués firmat Sanjuan, probablement qui no hagués firmat hagueren sigut tots els altres. O, probablement no hagués firmat ningú. Això és el que hagués passat, sens dubte.
Sempre ens quedarà Fuster i el seu llibre per saber què era l’Albufera, i la memòria que no falle.
Sixto Ferrero