• Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
Llegia en un periòdic ianqui important, The Washington Post, que científics americans després d’un llarguíssim estudi sobre els gossos, havien obtingut unes respostes evidents a les sospites que els havia impulsat a fer l’observança dels cànids. Els estudiosos, després de vint-i-cinc anys mirant i analitzant pautes de comportament canina, han establert que els cans tenen comportaments ètics, principis morals i, allò més important, practiquen l’empatia. Fins i tot, han observat que «quan un gos mossega l’orella o la pota d’altre», sempre i quant no siga en acte de legítima defensa, «el gos que fa l’acció» salvatge o d‘instint, «sempre mostra unes mirades còmplices o col·loca el musell d’una manera determinada, per tal de fer entendre a l’altre gos, l’atacat, que li demana disculpes pel dolor ocasionat. Ell no ho pretenia això», diuen els científics que significa la postura o la mirada.
Sincerament, no sé quin recorregut sociològic o naturalista tindrà l’estudi, però per a la gent del carrer, com jo per exemple, l’anàlisi que feia Fuster en un dels seus articles sobre el gos, ja m’anava bé per fer-me una idea del tarannà del gos envers la societat civilitzada, és a dir el gos com a urbícola o com a mascota. Dissertava Fuster que el gos és el millor amic de l’home, bàsicament, perquè no replica, i l’amic humà i igual, tard o d’hora o en algun moment de la vida, ens pot oferir confrontació, oposició o fer-nos la contra i això, vulguem o no, sempre pot acabar com el rosari de l’aurora, mentre que el gos, malgrat que sempre pot recórrer al seu instint natural i primigeni de bèstia ferotge, com antuvi havia estat, ara està tan acostumat al «bontractament humanitzat», que ha passat a ser millor company de vida que fins i tot un humà fent companyia a altre humà. Potser caldrà preguntar-se, quins problemes psicològics i socials tenen les persones que tenen com a única i millor companyia la d’un gos, és a dir, si són incapaces de fer amistat amb altres humans, no sé si serà per impossibilitat de relacionar-se amb iguals, o simplement, per estar fart de les bestieses humanes i estimar-se la insòlita, ètica i moralitzada companyia del cànid obedient, però només m’ho pregunte, Déu em guard de titllar ningú d’insociable.
No obstant, abans de saber de l’estudi americà, m’adoní d’un exercici molt poc empàtic respecte alguns propietaris de cànids. Un carrer perifèric d’Algemesí, el qual està decorat amb arbres amb els seus respectius quadrants per l’optimització del desenvolupament dels mateixos, havia estat senyalitzat pels veïns amb cartells, pregant que, «si els venia bé no deixaren defecar les mascotes als arbres, i en cas de fer-ho, que ho feren davant de les seues pròpies cases». Als pocs minuts, els cartells estaven estripats i els arbres mostraven els seus quadrants farcits de grumolls, tants, que es feia impossible veure la soca d’alguns dels arbres. Potser moltes més, que abans de posar els veïns els cartells acusatoris. Els veïns no tenen res a fer amb els cagallons, i en done fe, que la cosa frega la insalubritat. Els gossos, estic segur que miren el seu amo (o ama) amb aquella mirada que demostra l’estudi, empàticament pensant que aquella mostra d’incivisme, de cagar a la porta de l’altre, ell, el gos o la gossa, no ho aprova, ho veu de mal urbícola, però ho fa per dues raons: el cagalló està a la porta del cul i el seu amo, qui pren les decisions humanes i de civisme, l’obliga a defecar al davant de casa dels altres, no empatitza, gens ni mica amb les necessitats o punts de vista dels veïns, els que viuen i passegen davant dels arbres plens de «merdes cànides». I això queda demostrat ara amb l’estudi, que qui ha d’aprendre a comportar-se no és el gos, si no l’home que va pel món amb aquell tarannà de dominar les bèsties, quan en la majoria de casos, la xacra humana és que està per civilitzar. L’home clar.
Proposava Fuster que si el gos, millor amic de l’home és submís i obedient, el millor amic de l’home, humà, ho serà també, per sinèrgia en el gust i necessitat. Acabarem aprenent de l’empatia dels gossos, de l’ètica i la moral, per fer-nos més educats i comprensibles de les molèsties als altres,..., qui sap? També l’home ve de les bèsties, i alguns no han evolucionat.
Sixto Ferrero