• Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica
John Cage, compositor i polifacètic artista nord-americà era un defensor a ultrança del silenci, cap visible de la música d’avantguarda de la segona meitat del segle XX, un expert orador i innovador en l’art de combinar el discurs oral amb elements artístics com féu, per exemple amb: “Discurs sobre el no-res”. A més era un expert micòleg i coneixedor i practicant del zen. Probablement tota la seua vida havia esta una anada contracorrent, primer hagué de lluitat contra la pròpia indeterminació sexual, suportar insults, desoris i fins i tot pallisses, com ell mateix reconegué ja de vell, fins que es decantà, i després hagué de lluitar contra la desconsideració que molts tenien del seu art, fins que quasi a punt de morir (1992) començà ha comprendre’s que allò que havia fet ell era reconsiderar i posar en boga un element de la música que sempre havia estat ací: el silenci i els nous sons dels instruments tradicionals i els gravats prèviament.
Malgrat la indeterminació en moltes vessants de la seua vida, una cosa tenia clara, sempre deia allò que els altres no volien escoltar, i un bon exemple el trobem en el discurs que el portà a guanyar el Concurs d’Oratòria de Califòrnia del sud, en 1928, sent un adolescent, titulat: Other people think (Altres pensen), el qual començava així:
«Una de les majors benediccions que podrien rebre els EEUU en un futur pròxim seria aconseguir que es detingueren les seues industries, que s’interromperen els seus negocis, que la seua gent emmudira, que es crees una gran pausa en el seu món dels negocis. (...) Hauríem de quedar-nos callats i en silenci, i hauríem de tindre l’oportunitat d’adonar-nos del que pensen altres persones» (recollit a Ross, A.: Listen to this. Ed.: Seix barral, 2012)
Però fins ara ningú li ha fet molt de cas a Cage. Per això, pense que el dia que tinguem paciència, i ens atorguem aquesta oportunitat que reclamava Cage, d’escoltar allò que pensen els altres, potser, som un poc més humans, si més no alguns problemes socials se solucionarien. Una llàstima que no prospere el silenci terapèutic, ens adonaríem que tothom pensa, i si fa no fa tenen alguna cosa a dir.
Allò que diuen empatia..., un possible solució almenys, per trencar les barreres entre humans que no sé qui les va crear, ara que potser foren nosaltres mateixos.
Silenci... pensem.
Sixto Ferrero