Robert Silla, oboé i direcció
Robert Silla, oboé solista de l’Orquestra Nacional d’Espanya, professor en Musical Arts Madrid, investigador musical, director d’Il Maniatico Ensemble, artista de la marca d’oboés Marigaux i artista de la discogràfica IBS Classical.
Guanyà el seu primer lloc com a oboé principal en la Orquestra Simfònica do Porte-Casa da Música amb 22 anys i tan sols un any més tard arribaria a l’Orquestra Nacional d’Espanya on segueix actualment.
Ha sigut principal convidat en l’Orchestra del Teatre alla Scala de Milán amb Riccardo Chailly i Gävle Simfoniorkester amb Jaime Martín. Ha col·laborat amb orquestres com Musicaeterna i Teodor Currentzis, Orquestra de Cadaqués, Band-Art i Camerata Bern entre altres.
És premi extraordinari fi de carrera del departament d’oboé del Dr. Vicente Llimerà i premi Euterpe a la millor trajectòria acadèmica. Va ampliar els estudis amb Emanuel Abbühl en Staatliche Hochschule für Musik a Mannheim i amb Maurice Bourgue.
És màster en investigació musical per la Universitat Internacional de València. La seua tasca com a investigador musical està centrada sobretot en la música espanyola del segle XVIII i en concret en la cort de Madrid.

Boccherini Vs Brunetti
A pesar que el segle XVIII espanyol s’ha presentat sovint com un pàram musical, en els útims anys els estudis han pintat un quadre molt més positiu. S’ha qüestionat, en primer lloc, l’etiqueta de «classicisme», associada al repertori austrogermànic, com a model a partir del qual han de jutjar-se les composicions de l’època, perquè altres centres, com el Madrid de Carles III i Carles IV, van encoratjar unes pràctiques compositives i interpretatives diferents que no per això han de considerar-se inferiors.
Els estudiosos també han destacat la intensa labor de mecenatge de la família reial i de les principals famílies nobiliàries (com els Alba i els Osuna), que van cultivar amb passió la música instrumental de cambra i van saber atraure a Madrid a alguns dels millors compositors i músics de l’època. Possiblement, els dos principals compositors actius a Espanya a la fi del segle XVIII van ser Luigi Boccherini i Gaetano Brunetti.
Boccherini, que s’instal·là a Madrid als 21 anys, va ser compositor de l’infant don Luis, germà de Carles III, i director de l’orquestra de la Duquessa d’Osuna, una de les més brillants d’Europa. Boccherini sabé explotar les possibilitats que oferia el mercat musical del seu temps i aconseguí vendre les seues obres als principals editors de París, amb gran reconeixement internacional, si bé posteriorment, amb l’adveniment de la nova estética romàntica, la seua estrela acabà eclipsant-se.
Brunetti, que arribà a Madrid molt jove, abans dels 16 anys, va recórrer un camí divers al de Boccherini va dedicar el seu talent a satisfer l’apetit melòman de Carles IV i va compondre per a la seua Real Cambra centenars d’obres que no van arribar a difondre’s entre els aficionats, raó per la qual fins hui estan oblidades en arxius i biblioteques. Tots dos compositors van tindre a la seua disposició a grans virtuosos vinguts de tota Europa. Un d’ells va ser l’oboista Gaspar Barli.
Nascut a Florència i instal·lat a Espanya en la dècada de 1770, Barli va ser admirat com un «semideu» pel públic madrileny i va gaudir de fama internacional.
Boccherini, que lloava a Barli per la seua «dolçor extraordinària» i per «obtindre del seu instrument sons agudíssims», va compondre per a ell diverses obres de cambra amb oboé o flauta.
Brunetti li dedicà les seues últimes composicions conegudes, les seues Sei sestetti amb oboé (1796-1798), obres de gran ambició formal en les quals el compositor va aconseguir barrejar, d’una manera molt original, diverses tendències musicals, des de la serietat de la forma sonata fins a la música galant de saló, passant per l’estil brillant dels passatges a sols.
Juntament amb aquests sextets, Brunetti va compondre també la seua última col·lecció de quintets amb dos violes.
D’entre tots els compositors d’Europa en les últimes dècades del XVIII Brunetti destaca especialment en el quintet de corda, principalment el destinat a l’agrupació amb dues violes. Però, la seua dedicació a aquesta agrupació és una miqueta irregular, ja que escriu una sèrie per a quintet amb dos violoncels en 1771, i una altra per a quintet amb fagot, en 1783.
Després d’això, no torna a interessar-se per aquesta agrupació fins a la deècada de 1790, en la qual escriu els seus 54 quintets per a dos violes en el període 1793-1797.
El quintet amb el qual s’obri el concert és probablement la seua última composició. El seu manuscrit incloïa un
arranjament per a ser tocat amb oboé. És lògic pensar que sent l’última peça de Brunetti és possible que la malaltia no li deixara ja tocar i que Gaspar Barli, el virtuós oboista a qui està dedicat tot el programa de hui, l’arreglara per a les acadèmies de Carles IV i s’interpretara junt amb els sextets amb oboé.