La política hidràulica impulsada per les confederacions hidrogràfiques al llarg del segle XX ha deixat una fonda petjada als rius ibèrics. La proliferació obres d’enginyeria, grans i menudes, destinades a emmagatzemar i derivar aigua o a rectificar i canalitzar els rius ha alterat completament les condicions morfològiques i la dinàmica fluvial de bona part dels
rius peninsulars. La presa de consciència científica i social de les conseqüències indesitjables d’aquest model ha anat afermant la voluntat de restaurar el funcionament natural dels rius i d’altres
ecosistemes aquàtics, amb l’objectiu de recuperar el desenvolupament entrellaçat d’un conjunt de processos físics de transport i dipòsit de sediments, biològics i químics d’autodepuració o ecològics de creació i manteniment d’hàbitats per a una amplia xarxa d’espècies animals i vegetals. Aquest canvi de perspectiva és congruent amb la idea que el bon estat dels ecosistemes és una condició indefugible per a garantir tot un conjunt de serveis a la societat, que va més enllà dels derivats de l’ús sostenible de l’aigua per a activitats productives o d’abastiment humà i inclou altres de caràcter cultural, lúdic o de suport a processos vitals dels quals també es beneficiem els humans.
El trànsit d’una concepció hidràulica de la política del aigua a una visió més ampla basada en la complexitat dels ecosistemes aquàtics és però, lent i gens fàcil. En termes generals les administracions de l’aigua no han assumit el lideratge del canvi i actuen, quan ho fan, a remolc d’iniciatives dels moviments socials, que mostren, malgrat les dificultats, que la restauració de rius i zones humides és un objectiu possible i desitjable.
En aquesta taula redona es presenten diverses experiències que il∙lustren les possibilitats de canvi en la gestió dels ecosistemes aquàtics, els resultats positius que es poden obtenir i
els entrebancs que cal superar, amb la voluntat d’encetar el debat en la Ribera al voltant de la necessària restauració del riu Xúquer.