El Quartet Mandelring destaca per la seua expressivitat, l’extraordinari so homogeni i transparent i la seua ferma voluntat de recerca de l’essència de la música. La prestigiosa publicació Fono Forum el considera com un dels sis millors quartets de corda del món.

Els seus primers premis a importants concursos de música

-ARD Munic, Concours International de Quatuor à cordes Evian i el Premi Paolo Borciani a Reggio Emilia- van marcar l’inici de la seua carrera internacional. El Quartet Mandelring actua habitualment als principals centres musicals com Viena, París, Londres, Madrid, Nova York, Los
Angeles i Vancouver i realitza gires a centre i Sud-amèrica, Orient Pròxim i Àsia. Els seus concerts a importants festivals com Lockenhaus, Montpeller, Schleswig-Holstein, Rheingau, Schubertiade Schwarzenberg, George Enescu Bucarest i el Festival de Salzburg, deixen profundes empremtes musicals: «Una experiència memorable, difícil de repetir» va escriure la premsa després de la seua interpretació del cicle Xostakóvitx al Festival de Salzburg.
Nombrosos discos i premis demostren l’excepcional qualitat i l’ampli repertori del conjunt. L’enregistrament integral dels quartets de Xostakóvitx, considerada com a referència per reconeguts crítics, i de la música de cambra per a cordes de Mendelssohn han gaudit d’una gran repercussió internacional. Recentment el Quartet Mandelring ha realitzat la gravació completa de la música de cambra per a cordes de Brahms. El novembre de 2020 va publicar el CD Pennies from Heaven amb una selecció de les obres favorites del seu inesgotable repertori. El seu projecte discogràfic actual és l’enregistrament de dos discos amb els quartets de Debussy i Ravel junt amb els quartets de Fernand de la Tombelle i Jean Rivier, el primer dels quals (amb Ravel i de la Tombelle) es publica l’abril de 2021.
El Quartet Mandelring és fundador i director de festival Hambacher Musikfest, que cada any reuneix amants de la música de cambra de tot el món, i des de 2010 té el seu propi cicle de concerts a la Filharmonia de Berlín. Durant la temporada 2020/21 interpretà la integral dels quartets de Xostakóvitx al Cercle de Belles Arts de Madrid i al Festival Ludwigsburger Schlossfestspiele, entre d’altres.

Notes al Programa

Joseph Haydn: Quartet de corda en re menor, “Quin- tes”, op. 76 núm. 2
«El món em fa molts elogis, també pel foc de les meues últimes obres: però ningú vol creure amb quin treball i esforç he de trobar-lo, quan la debilitació de la meua memòria i l’afluixament dels nervis m’espenten a vegades cap al més trist dels ànims i com a resultat soc incapaç de trobar una sola idea durant molts dies després.» Joseph Haydn, llavors amb 67 anys d’edat, va escriure això a un amic en 1799. I escoltant obres com els seus sis Quartets de corda op. 76 resulta realment difícil de creure que el compositor sentira que les seues forces s’esvaïen. Van ser compostos uns anys abans, en 1796/97, i són considerats com un dels punts culminants de la seua obra per la seua inventiva i mestratge compositiu.
El segon quartet de la sèrie rep el sobrenom de “Quintes” perquè l’interval de la cinquena recorre tot el primer moviment, des del principi. Una frase de to ombrívol que, no obstant això, és repetidament il·luminada per passatges galants. Haydn fa ús de totes les seues habilitats contrapuntístiques, amb seccions semblants a fugues i enginyoses transformacions del material musical. Li segueix un andante líric a l’estil d’una serenata. El tercer moviment es titula Minueto de les bruixes i conté un rústic cànon amb octaves entre els violins i les veus més baixes. En últim moviment Finale es diu que Haydn va utilitzar melodies populars eslovenes.
El viatger musical anglés Charles Burney, que va escoltar una interpretació dels Quartets op. 76 en 1799, va escriure al compositor: «Mai he escoltat música instrumental amb major plaer. Els quartets estan plens d’invenció, foc, bon gust, nous efectes i no semblen la producció d’un geni sublim que ja ha escrit tantes bones obres, sinó d’un talent molt cultivat que encara no ha gastat ni una mínima part del seu foc».

Maurice Ravel: Quartet de corda
La tradició francesa del quartet de corda pròpia comença amb Claude Debussy, qui en 1893 va compondre el seu únic quartet: Debussy fa referència a la tradició vienesa a l’estil d’Haydn, però la vist amb un elegant vestit francés. El compositor Paul Dukas va comparar el quartet de Debussy amb una «catifa magnífica, elaboradament estampada en colors exòtics». Aquesta imatge també s’ajusta al quartet de corda de Maurice Ravel. I no és d’estranyar, ja que l’obra de Ravel té referències directes al seu col·lega Debussy a qui admirava obertament.
Igual que Debussy, Ravel utilitza un tema musical principal; apareix just al començament del primer moviment i torna en els moviments tercer i quart, banyat en una llum completament diferent. Igual que Debussy, posa en segon lloc un vivaç moviment de pizzicato; com Debussy, deixa que el moviment lent jugue amb sordina. I, no obstant això, Ravel va trobar el seu propi to: encara més acolorit, encara més refinat, nerviosament brillant, amb la brisa d’un fi perfum, tocat per aqueix gust per l’artificial que també emanava de les obres d’art de porcellana i vidre, arbustos ornamentals i arbres bonsai, que tant estimava.
Ravel va compondre el quartet en els anys 1902/03; tenia 28 anys quan el va finalitzar. L’obra està dedicada al seu antic professor en el Conservatori de París, Gabriel Fauré, a qui, no obstant això, no li va entusiasmar. En canvi, va ser lloat per Claude Debussy, qui va implorar a l’autocrític Ravel que no canviara gens ni mica la seua composició «en el nom dels déus musicals i en el meu». I el crític musical Jean Marnold va instar els lectors de la seu ressenya en el Mercure de France a recordar el nom de Ravel: «És un dels mestres del demà».

Antonín Dvořák: Quartet de corda en Fa Major, op. 96 “Americà”
Antonín Dvořák va viure una època feliç als Estats Units entre 1892 i 1895. L’havien contractat com a director artístic en el Conservatori Nacional de Nova York i s’esperava que ajudaria a crear una música nacional estatunidenca. Va rebre un salari de somni amb hores de treball manejables, va gaudir de la interacció social sense complicacions dels estatunidencs i es va entregar al seu entusiasme per la tecnologia explorant els transatlàntics que arribaven al port.
I es va entusiasmar quan el seu company de viatge estatunidenc, Jan Josef Kovařík, el va convidar a passar unes vacances d’estiu amb la seua família en l’assentament germànic-bohemi de Spillville a Iowa. Al poble xicotet i tranquil, lluny de l’enrenou i la bullícia de la gran ciutat de Nova York, Dvořák feia llargs passejos, tocava l’orgue a l’església als matins i xarrava amb els habitants del poble. Allí va compondre el seu famós Quartet de corda en Fa M op. 96, que més tard es va conéixer com l’Americà.
És una obra lluminosa i assolellada que va escriure en menys de tres setmanes. El tema principal de cinc notes del primer moviment i el ritme d’ostinato similar a un tambor al començament de l’últim moviment Finale recorden la música indígena americana. En aquest Finale es troba una breu secció similar a un coral, en la qual Dvořák probablement recordava l’orgue dels matins a l’església de Spilville. El tercer moviment inclou el cant estilitzat d’un ocell que havia fascinat el compositor en els seus passejos per Spilville; es tractava, com va aclarir més tard amb l’ajuda d’un ornitòleg, d’una tàngara rojainegra de plomes brillants.
La declaració de Dvořák que mai hauria escrit aquesta composició si no haguera conegut Amèrica segurament és correcta. Al mateix temps, els sons de la seua terra natal també han deixat la seua petjada, no sols en la nostàlgica melodia del moviment lent. «Això és i sempre serà música txeca» és una declaració del compositor que es pot traslladar de la famosa simfonia Del Nou Món a aquest Quartet de corda en Fa Major.