Rutes, camins i corredors

Sixto Ferrero | L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica

El món, des d’un punt de vista socialitzat, vist des de les persones i les seus necessitats diàries, per anar fent en la vida, s’ha anat omplint de rutes. No cal dir que la majoria d’aquests rutes, si no totes, han respost a la necessitat mercantil. Al negoci d’antany i el negoci d’ara. Això crec, és innegable. Vull dir que ningú connectava un poble amb l’altre, situat rere les carenes muntanyoses, o a l’altra banda de l’estany, per tal de compartir un: bon dia tinga vos. Sinó que la cosa era el bescanvi de productes que alhora fera prosperar els seus respectius municipis. Els orientals, després de la pròpia colonització de l’orb terrestre pels nostres precedents neandertals, van fer prospera la ruta de la seda, des d’Istanbul fins la Xina, des de l’època hel·lenística fins la fi de l’edat mitjana, facilitant a més a més del comerç la simbiosis d’entendre la vida, la cultura i el món. Fou tal la impregnació cultural dels tramats de la ruta entre Àsia i Europa, passant per Orient que fa uns mesos llegia que el violoncel·lista nord-americà, d’origen xinés, Yo-Yo Ma havia mobilitzat els seus esforços per plasmar un projecte musical i cultural que desempolsés aquella tradició artística i donar-li, alhora, recuperació, dignificació i en molts casos coneixement a la resta del món que viu d’espatlles a les antigues rutes comercials, i per tant havíem deixat de conèixer una tradició cultural patrimoni dels humans.
Ací, els ibèrics, potser ens queda més record, adaptat a la nostra exaltació patriòtica i carregada de bons propòsits colonitzadors, la descoberta d’Amèrica, allà pel 1492. Fins i tot, passats els segles, mantenim cert marxandatge amb la, a priori, nova ruta a les Índies, des de l’Expo del 92 a les recreacions d’exaltació, fins i tot atorguem, oficialment, un dia d’enervació sentimental per recordar aquella ruta inesperada, però tan necessària pels interessos comercials de Castella.
Però les rutes, vist amb una mica de distància en el temps, ens adverteix una cosa, o ben bé redueix la seua raó de ser a un objectiu: la comercialització de productes, i només de rebot, per absoluta imposició de necessitat, la cultura, i el bescanvi d’aquesta és secundària i supeditada al pas del producte, és a dir que sense seda no hagués existit la ruta entre Àsia i Europa, igual com sense l’or de les Índies, no hagués tingut cap sentit de repetir els viatges de Colon. El negoci era el negoci, i el coneixement i la cultura potser un fet col·lateral.
Des d’altra vesant, menys humanista, esdevingueren els camins. Aquests eren piadosos. D’ençà que va morir el primer profeta cristià, els seus deixebles, es van proposar d’estendre la seua paraula i amb aquesta encomanda fins a Santiago de Compostel·la que en va arribar un, el propi Santiago, o Sant Jaume com el coneixem nosaltres, i no cal dir tot el desenvolupament del camí primerenc, el qual va sofrí també desdites i ignoràncies fins ben entrat el segle XX, que amb l’autoritat administrativa competent, es proposà de revifar-lo, fins convertir-se en patrimoni de la UNESCO el 1993, tot just a l’inrevés que la ruta de la seda, fins ara oblidada. El camí de Sant Jaume és tot un camí piadós, d’exhumació i expiació de les misèries humanes i dels seus pecats redimits per l’esforç reproduït en el patiment de la llarga singladura des de qualsevol punt d’Europa fins la fi del món, o almenys a prop d’on s’acaba, però tanmateix també ha acabat convertint-se en ruta, imitant la de la seda o la de les Índies, és a dir que el negoci és el negoci, i tothom, moltes zones volen que passe pel mig de les seua comarques, i el País Valencià també volgué que Sant Jaume descansés en alguna vila o llogaret de l’època preromana.
Però clar, sembla que queda tant lluny. És tan difícil de creure que Sant Jaume abaixés fins aquestes latituds, per a després pujar cap al nord i reprendre marxa cap a Navarra, Lleó,... fins a Santiago de Compostel·la. Potser era una filial o un emissari, o algú que va sentir dir i va seguir,..., però el mateix apòstol, passà per exemple, per Algemesí? —No sé, m’ho pregunte—, o també és qüestió de fe i aquesta ho justificaria,... allò de les llargues passejades de l’apòstol.
Ara bé, això s’ha acabat. Recórrer a la fe per justificar un camí pastoral. Com que a la Catedral metropolitana de València estan segurs que el calze és el de l’últim sopar, fet aquest molt anterior a la passejada de l’apòstol, amb la col·laboració de la seua alcaldessa, faran i promouran el camí del Sant Calze. L’autèntic, que ja hi ha pel món hispànic imitacions que volen i han olorat el negoci. L’alcaldessa ha anunciat: «si hi ha un camí de Sant Jaume, per què no ha de hi haure un del Sant Calze des de Jerusalem fins a València?» Ha remarcat que malgrat «ser un símbol cristià, no deixa de ser un atractiu cultural i portarà visitants», és a dir que ja estem pensant altra vegada en el negoci, més enllà de la seua raó de ser, un símbol únic de la fe cristiana i propi per als creients, que vol ser profanat pel pes dels diners. Per tant volen plasmar en el mapa un camí i ruta nova, tot alhora, el del Sant Calze per tal d’estimular el mercadeig i la veneració, com tantes altres vegades hem fet els humans arreu del món. Però ara pense, sí el que volen, o volem, és propiciar el mercadeig, el comerç, la infraestructura que facilite la importació i exportació, perquè el PP, equip del qual forma part l’alcaldessa Barberà, no dóna el seu braç a tòrcer amb el corredor mediterrani, que sí esta avalat pels que es dediquen a això del mercadeig, l’exportació i la importació i a més a més molts han supeditat la seua viabilitat i continuació en el territori a que es construïsca? Tot és qüestió de fe i de trobar una relíquia. Ah! I d‘interessos...