No pintar fava

Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica

Recorde amb detalls el primer llibre que vaig llegir amb consciència, o com diuen els tècnics educatius, amb un nivell de comprensió lectora suficient com per reproduir l’argument. No recorde amb certesa l’edat amb que ho vaig fer, al voltant del vuit anys si fa no fa, “Historias de ninguno” (Pilar Mateos, El barco de vapor. 1981) fou un llibre que em va marcar la meua vida com a lector i ara vora trenta anys després em porta al record que jo i molts altres ciutadans no som ningú.
Ninguno és el nom d’un xiquet, germà de molts altres els quals comptaven amb uns pares que en veure’s amb tants fill s’havien quedat sense nom per poder assignar-li, així que li van posar Ninguno. El nom, tan inversemblant no fa si més no que portar-li problemes de socialització dins de la pròpia família, a més l’ambigüitat del nom, en gènere i nombre, conduïen a Ninguno a una mena d’ostracisme social i familiar, que ell mateix amb la seua desimboltura forjada a base de superar el rebuig i el menysteniment, acaba per solucionar els problemes de visibilitat social, mitjançant l’amistat de Camila. Ninguno, de no ser per la seua tenacitat en fer-se visible, en fer-se de notar, hagués estat un xiquet entre molts altres que no hagués pintat fava en la societat on li havia tocat viure. Se’n reïx amb força i contundència, a base de lluitar, d’exigir els seus drets com a infant i ciutadà lliure del món.
Ara per ara milers de persones ens anomenem Ninguno. No pintem fava, quan justament unes setmanes érem el centre de l’univers electoral. Tothom ens reclamava que diguérem la nostra i votàrem. Que ens personàrem i significàrem. Paradigmàtic i clarament interessat. Però ara, tot just ara que la meua generació i els nostàlgics lluitadors i recuperadors de repúbliques volem opinar, fer-nos visibles i rebutjar el menyspreu, ens diuen que no. Això no es pot fer. Però no només som Ninguno els ciutadans plebeus, ho són els regidors, els alcaldes, els diputats a corts,..., els únics que tenen veu, vot i nom propi i singular són quatre almiralls dels exercits, un president i les forces tàcites i parques que remenen les cireres de la successió monàrquica.
El PP farà servir la seua majoria per aplicar l’ideal monàrquic, no podríem esperar res més, però què farà el PSOE, és clar que els seus oligarques «felipistes-gonzalistes» són del clan del vodevil borbònic, però les seus bases jovenívoles ja van dient tot el contrari, tot just per això, perquè són molts d’ells de la generació de Ninguno. Si tot ix com els grans partits tenen premeditat, la democràcia, com la volen vendre: igualitària, participativa i constitucional, quedarà, com sempre havia estat no ens enganyem, com qui redacta amb tinta xinesa, d’evaporació ràpida i efervescent, intel·ligible i impossible de trobar.
I no és gens d’estranyar, que quan aproven la successió de Felip VI (també té collons la cosa del nom), molts ajuntaments governants pel PP trobaran esmenes o propostes dels partits de l’oposició per recolzar un referèndum i votar si es vol o no la monarquia. Igualment, quedarà ben clar que tots els ajuntaments amb majoria del PP i fins i tot amb suport del PSOE, votaran en contra. Aleshores començarà la demagògia: «al nostre poble hi destinem tants pocs diners per a serveis socials, per crear ocupació,..., però l’alcalde, dóna suport a que mantinguem la monarquia que ens sagna amb assignacions econòmiques per tal que vagen a caçar elefants», diran els partits de l’oposició, o si no frases semblants. Sí, potser és molt demagògic, però imposar una monarquia, amb la complexitat de conceptes que inclou l’equació: monarquia parlamentaria per a la democràcia plausible i pràctica, val la demagògia, només que siga per significar-nos i deixar de ser milers de  còpies de Ninguno.
Mai pensava que el meu primer llibre de lectura escolar podria significar tant després de trenta anys. Amb això estic en deute amb la literatura, a la monarquia... no li dec res, mon pare matina encara avui molt, malgrat la vellesa, per a guanyar-se el pa de menjar cada dia, i mai ha gaudit d’una bacanal amb cacera d’elefants, com a molt alguna cassalleta i fins i tot això li ho han prohibit ja els metges,... els de la Ruber Internacional no, els de la seguretat social.