No parlaré de Blasco

Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica

Això dels models conductuals, del comportament o les maneres de fer, diuen els experts, sociòlegs, psicòlegs i fins i tot psiquiatres, que són reiteratius. Es perpetuen en l’espècie. En l’humana clar. Cacics i malversadors hi ha hagut sempre des que l’home inventà la cosa pública, altra cosa hagués estat si els primers pobladors s’hagueren parcel·lat el territori, que en això estaven, i cadascun se les hagués apanyat sol, però, el problema estava en que, d’un moment per l’altre algú volia conviure en comunitat, no volia fer-ho assoles, aleshores calgué inventar la governabilitat. La política, bàsicament. Amb el temps la política prengué múltiples disciplines i maneres d’aplicar-la.
Lluís XIV, el rei sol, és un dels creadors d’allò de la governabilitat absolutista, que no deixa de ser una manera de fer política: El rei i només el rei. L’home tenia una obsessió cultural: la música, la dansa i el teatre, i quan va descobrir Jean Baptista Lully, un jove músic i compositor italià emigrat a França, el va contractar de seguida. Estava captivat per la seua desimboltura, la qual amb els anys anà a més, i el «nou francès» i compositor anava a poc a poc adquirint poder musical dins de la cort. A mesura que el rei es fascinava inusitadament, Lully adquiria un poder paral·lel al rei, del qual el monarca, no era conscient fins on arribava la mà oculta del seu músic de cort. El músic i assessor privat del rei, fou l’únic plebeu que aconseguí ballar fit a fit amb ell. Lluís XIV, el rei absolutista i autoritari per antonomàsia, es disfressà per l’ocasió per deixar-se endur per la delicadesa interpretativa i bellugosa de Lully. Aleshores el rei satisfet, atorgà més poder encara a Lully, inconscient del poder que tenia ocult ja aleshores, i diposità en ell tota la confiança i poder de decisió per a tot allò que tingués a veure amb la música, l’ensenyament musical i la cultura de tot França.
Lully recolzat pel rei i amb un poder de decisió inusitat per a l’època, tenint en compte l’absolutisme infligit a la població francesa, es féu amo i senyor de tot el món musical francès. Dirigí l’acadèmia reial de música francesa, censurava i donava el vist i plau a les estrenes d’altres compositors. Condemnava a l’exili i ostracisme a llibretistes i altres músics que gosaren fer-li ombra,... un vertader cacic musical amb el suport i el vist i plau del rei Lluís XIV. Però Lully tenia debilitats, intimes i lícites, però mal vistes aleshores cap al 1660. La seua homosexualitat era un secret públic i notori, que no escapava de l’opinió pública. El rei malgrat les proves fefaents feia la vista grossa. Era el seu protegit. Ben bé podia haver-lo condemnat i expulsar de la cort per l’acumulació de poder, per la censura, per les ignomínies que llançava a altres músics i compositors, al cap i a la fi el Rei Sol era un melòman empedreït i privar-lo de les composicions i aportacions d’altres compositors sense haver-li consultat, podria haver estat una prova de les seues maquiavèl·liques censures a espatlles del rei, d’establir un poder, musical, paral·lel al poder que l’absolutisme confiava al rei, però Lluís XIV seguia recolzant-lo, malgrat les crítiques i acusacions d’homosexualitat i la ferotge conducta de cacic musical de Lully.
Lully es veia amb tanta impunitat i poder que fins i tot festejava a servents del rei. Fins que un dia no va poder sostenir-se la cosa i dins de la mateixa casa reial deixava anar les seues luxúries, com dèiem lícites i legítimes, però allò a palau, a les alcoves dels homes prominents i consultius del propi rei, era anar massa lluny, així que el rei, malgrat la decepció, a poc a poc anava traient-li la confiança. No obstant, Lully conscient que els seus desitjos sexuals l’havien dut a veure’s privat paulatinament del suport i benvolença del rei seguia, com el peix que cueja al terra fora del aigua fins l’últim moment i fins les darreres conseqüències, mantenint la mà ferma amb la censura d’altres músiques de cort.
Lully el creador de l’òpera francesa i secretari privat del rei, criticat i atacat pels seus enemics per la seua homosexualitat, «el pecat italià» el nomenaven, censurador despietat, va morir de la manera més rocambolesca: de gangrena. Ocasionada per un esclafit del dit gros del peu. Lully, dirigint l’orquestra amb el prominent bastó de direcció, amb el qual es colpejava el terra, es va fotre un colp al dit del peu provocant una mort lenta i dolorosa.
Però com deia, no parlaré de Blasco. Cacics, malversadors i protectors d’aquests, malgrat ser contraproduent per als seus propis interessos, hi ha hagut sempre, però almenys Lully passà a la història per crear la tragèdia lírica, és a dir l’òpera francesa, aquest tipus, el del «cas cooperació» per ser un Lully sense talent i el problema és que no és l’únic.