Lobby

Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica

Quan sentim el mot, lobby, irreparablement la nostra ment ens transporta als EEUU, als ianquis, a Washington i ràpidament focalitzarem un exercit d’homes amb restrenyiment i mala baba, vestits de negre, amb maletins que corren incessants darrere d’un senador o qualsevol polític amb càrrec que fa vida al Pentàgon, la Casa Blanca o a qualsevol lloc on es prenen decisions polítiques importants.
Importantíssimes. Als EEUU hi ha tants lobbys que fins i tot hagueren de legislar la pressió que exercien, lliurement i impunement. Bé, millor dit hagueren de legislar els regals, els ajuts, els donatius i la presència dels lobbys. Què esta bé i què no està bé que facen els lobbys.
Però els lobbys, que als EEUU hi ha de tota mena (encara que tothom, també irremediablement, pensa en el lobby jueu com un dels més influents i poderós, ben és cert que hi ha de petrolers i borsaris que se’n porten la palma). Allà, a l’altra banda de l’Atlàntic, els lobbys, paguen congressos, festes polítiques, campanyes electorals, sopars, regals, tot això i més està ben vist, perquè està legislat, i per tant no és un donatiu en B o un vestit de Gürtel, és diguem-ne un dret del grup lobby, i ningú els acusa de suborns. No, res d’això, allí, els ianquis això ho tenen claret, comptat i debatut, sense trampa ni cartró. Els comptes clars.
Tot fa indicar que la definició és ben clara: «és un grup de persones, influents, que intenta activament de persuadir els poders públics perquè es legisle o s’emprenga una acció determinada en benefici dels seus interessos (termcat)» Està clar. Ací també hi ha lobbys, no sé si important el terme americà o genuïns. Deixem-ho en autòctons, però donen el perfil: són un grup (mai van sols), són influents (almenys en eixe moment són el centre d’atenció), fan accions actives (de vegades conjuminen més de 50000 persones), volen persuadir el poder públic (prèviament el poder públic els ha persuadit a ells, per això el poder públic governa durant més de vint anys. Ara està perdent el prestigi i es per això, la raó existencial dels lobbys i la seua proliferació), demanen accions determinades en benefici dels seus interessos (l’altruisme del lobby encara no està ni contemplat ni legislat, això ho deixem per al clergat i algunes ONG).
Uns exemples: els treballadors de C9 amb el seu jupetí ataronjat darrere de cada acte del president Fabra: el lobby de les telecomunicacions; els xiquets de l’escola Taquígraf Martí de Xàtiva: el lobby dels dibuixos animats en valencià; els veïns de Canals: el lobby dels piròmans presidencials en honor de Sant Antoni; Valencia Premium: el lobby del luxe, que ara diuen, li diuen als governants populars, que els diners de la F1, de la hípica del «hall» de la Ciutat de les arts i de les ciències i tota la resta de gran esdeveniments no han valgut per a res. Diuen que nomes els ha generat ingressos esporàdics, temporals i efímers, tot s’ha diluït i els grans esdeveniments no existeixen, no s’han consolidat, cal seguir treballant per a que València siga un centre de turisme de qualitat. Acaben afirmant que allò passat, passat estiga, ells, segueixen treballant per al futur. Doncs enhorabona senyors del lobby del luxe, acaben d’irritar a molta gent.
Per cert la gent irritada que fa accions directes contra Fabra, sí són societat civil. Sí aquella que se suposa en l’acte celebrat a finals de 2013 amb «gran boato» en el Veles e vents, amb la senyora Tàrrega anunciant l’èxtasi de floritures valencianes i se’ls reclamava que s’adheriren a no sé què i no se quants,... Se n’albiren més lobbys, no a la americana, però se n’esperen.