Els ciutadans tenim com obligació finançar la vida sexual dels nostres Senadors

Flor de cactus (manipuleu amb precaució) | Juli Verd

El seus ull, immensos, tenen el color de la Coca-Cola en diluir-se amb el Cointreau dins el got llarg, i la brillantor de les seues pupil·les semblen les espurnes dels glaçons dringant entre dues aigües. Llueix una mirada capaç de beure’s l’enteniment d’un pare de família, o de dos, els quals no dubtaran gens en agafar un vol regular i viatjar en “bussnines class Iberia” fins el paradís tropical de les illes afortunades per deixar-se embriagar amb el licor de taronja emanat per la bellesa d’aquest còctel cítric exòtic i eròtic.
Li diuen Olga, i allò que la natura no ha aconseguit obrar en el seu cos ho ha fet el bisturí del cirurgià: els seus llavis son fins i molsuts alhora, i el seu nas, fi i menut, acaba en punta, desafiant, tan  sobrenatural com la que el finit  Maikel Jackson feia servir per nasalitzar els monosíl·labs del seu Thriller... És colombiana i militant popular. Fa i té negocis.
Els ciutadans tenim com obligació finançar la vida sexual dels nostres Senadors i no ens cal demanar explicacions perquè al Senat no li cal -o no li rota-  de donar-nos-les. Els Senadors tenen absoluta autonomia, independència i sobirania per anar allà on els vinga de gust i els seus aforats formen part d’una “Nomenklatura” impermeable a qualsevol mena de fiscalització i control. Se’n diu Constitución i Reglamento i aquesta soldadesca  viu emboscada entre els seus capítols, articles i paràgrafs, i sols té l’obligació d’afrontar-se i avergonyir-se dels seus flirtejos i misèries si, Déu els guard, transcendeixen enllà dels jaç amatori i apareixen a les portades del diaris i aleshores l’has cagat llaurador o més aviat, l’has cagat Senador! I és aleshores que han d’anar maleint i amenaçant i tot seguint desdint-se’n i embeinant-se-la i aleshores quan ahir deia blanc avui dic negre; o ara dic blat, ara dic ordi; o més encara, quan són figues són raïms (o més aviat a l’inrevés).
Monego diu que tornarà totes les gallines que haja furtat, això sí: primer li han de trobar les plomes. Però entre tanta gallinassa com ha d’haver-hi acumulada al corral del Senat això sembla com buscar una agulla en un pallar.