Canvi de plans pels enemics externs

Sixto Ferrero
L’opinió d’un taciturn, articles per a la reflexió cívica

De veres que jo volia parlar, i més avui diumenge, de les bondats de la vida. Una cosa lleugereta, de fàcil digestió, o més si volen, diürètica i que ajudara a empassar-se la torrada i el cafè, o allò que bonament vostès esmorzen. Però, vés per on que de bondats i gràcies, per surrealistes que hi semblen, novament la política, la nostra, aquella que mantenim amb els nostres impostos, m’obliga a replantejar-me l’escrit. Canvi de plans en la darrera hora del clic: enviar però, ens reeixirem.
Repasse les fitxes que em faig de les lectures, procediment habitual almenys que hi quede constància que allò ho he llegit, i trobe que Rafael Ninyoles en “Madre España”, un llibre que vaig llegir per recomanació a peu de pàgina de Joan Francesc Mira en “Sobre la nació dels valencians”, em ve com l’anell al dit amb les darreres noticies del nostre ben estimat Consell desaconsellat. Diu Ninyoles en la pàgina 131: «… todos los grupos desarrollan “enemigos” característicos, capaces de satisfacer su necesidad de adaptación y estrechar la solidaridad entre sus miembros». I nosaltres naturalment tenim enemics, és per això que el Consell, vetllant-nos d’ells, envià fa uns dies una carta reclamant al senyor Homs, portaveu del govern català, que deixen de mostrar el País Valencià en els mapes meteorològics, el sol que ens pinten és nostre i no d’ells, malintencionadament ens posen pluja i això ens espanta el turisme, a més ells diuen: El temps, i nosaltres quan teníem televisió pública: L’oratge, i això es mire com es mire no és la mateixa llengua.
Segueix Ninyoles explicant: «…muchos psicólogos sociales han insistido en que toda unidad social, desde la familia a la nación, no cobra solida unión sino en función de las fuerzas amenazadoras que parecen ceñirse sobre sus miembros» Per tant per a la unitat cal l’enemic, i més nosaltres, que som una gran família amenaçada, com deia Fabra: pels independentistes i pancatalanistes que assetgen el poder, si ells no guanyen clar. Però l’enemic de Fabra i el PP, sembla no ser el mateix que l’enemic del poble valencià, per a ells l’amenaça del seu status quo és l’oposició que els retalla terreny, però per al poble valencià són els catalans que ens ofereixen el temps junt a Catalunya i les Balears.
Continua Niyoles: «La cohesión persiste gracias a la presencia de algún riesgo común al que hacer frente». Ara ho veig més clar. El recurs al catalanisme invasor, usurpador,… al qual cal fer front perquè ens vol furtar la paella, la llengua, no respecta les festes importants dels valencians… i tantes altres bondats que ells, amb el seu sofriment governamental ens han ofert, tot i per mantindre la cohesió que els interessa a ells, cal revifar i recuperar la lluita contra l’enemic. Conclou Ninyoles: «…En el plano político, se recuerda con frecuencia que Maquiavelo aconsejaba la creación de un enemigo externo a fin de fortalecer internamente la propia organización política» Clar i si és un consell de Maquiavel com no van a lluitar ells. Per a demostrar la lluita contra l’enemic extern enviaren la consellera Català, per explicar-ho i per la desimboltura amb la llengua la qual es penedeix de parlar, i per la simbiosis del cognom que denota un llinatge vinculant amb els enemics, és com si un enemic: el català, s’hagués convençut que ser valencià és més noble, digne, com més patriota, poc més o menys és així el llinatge dels que s’anomenen català. A la pregunta reiterant de si els catalans hauran comprès la carta escrita en valencià, per allò de la negació de la unitat de la llengua, ella farta del tema i del preguntat, va acabar dient: «no entre en debats filològics». Que és altra manera d’acceptar que si ens han respost la carta, és que l‘han comprès, per tant no seran tan diferents les llengües, però a l’enemic no cal reconèixer-li ni concedir-li cap mèrit.
Ara ahir llegia que les falles de València hauran d’esperar un any més (fins 2016) per a optar a ser patrimoni immaterial de la humanitat. A optar, que no vol dir que vagen a ser-ho. Perquè altres falles, les d’Andorra i celebrades durant el solstici d’estiu, tenen preferència per als pensadors i investigadors de la UNESCO. A més França i Espanya, els han donat suport, firmant la carta de petició i aquestes falles, que així s’anomenen, es celebren a tots els Pirineus on encara no hi compten amb reconeixement, els quals antigament formaven aquells Països Catalans del mapa de l’oratge, que el Consell valencià ha demanat per carta, suprimisquen València. Com que Espanya està al darrere de la petició i aquests no són enemics Rita s’ha afanyat a recordar que ja tenim el Tribunal de les aigües com a patrimoni, que altre any serà. Sort que no han declarat Andorra també enemic extern, com els catalans, per apropiar-se del nom: falles. O bé no estem per a buscar tants enemics, o bé com que Espanya els hi dona suport no ens calen tantes bregues, o bé, que l’enemic és la pròpia Espanya, i la guerra que perdem és al del finançament, les retallades i la desfeta social. Però dóna més vots revifar la lluita catalanista i a vore qui té nassos d’enviar una carta Madrid demanant que no ens usurpen els impostos, que ací entre Noos, Brugals, Gürtels i mafiosos ja som poc més o menys una meridional república itàlica, en poc temps, nosaltres serem l’enemic extern i ens demanaran que no incloguem Castella en el mapa de l’oratge. No m’estranyaria, si no al temps, que ja ho apuntava Ortega y Gasset en a seua España Invertevrada: «España és una concepción de Castilla», la resta poc més o menys que afegitons, allò que ara diuen provincianisme.
Ara, als corruptes que se’ls queden, els nostres clar.