• “Vam portar-la a la finestra i, amb l’aigua de fons, li vam fer una fotografia com l’esperança dins de la tragèdia que ens embolicava”
El dia 20 d’octubre de 1982, a la vesprada, amb el riu Xúquer a punt de desbordar-se, vaig acompanyar la meua germana Enriqueta que havia començat a tindre dolors de part a l’Hospital de Santa Llúcia. Este centre en eixos moments era el referent hospitalari comarcal, i el mateix estava ple de pacients, alguns d’ells recent intervinguts, de fet es va realitzar una cessaria pel senyor Camilo Dolz abans de que l’explosió de la central elèctrica deixarà sense llum al centre i a tota Alzira.
Mentre esperàvem en l’habitació a què avançarà la dilatació, l’hospital era un fluir de gent que acudia a refugiar-se en el mateix pensant que com altres vegades l’aigua no arribaria al mateix. Moments abans del part els crits de la gent ens van indicar que l’aigua estava entrant a l’hospital, la gran onada que va arribar després de la ruptura del pantà arrossega a les ambulàncies i als vehicles del pàrquing i inunda la primera planta del centre. Van ser uns moments de desconcert en que l’aigua pujava molt ràpidament i en el qual es va començar a traslladar els pacients caminant o en lliteres a l’últim pis per les escales ja que es deia que el pitjor encara no havia arribat, a un escaló d’arribar l’aigua a la planta on estava el paritori la mateixa va deixar de pujar i només romaníem en la mateixa la meua germana i el personal sanitari, mentre al costat estaven preparats per si haguera que traslladar-la ràpidament a una altra planta si l’aigua tornava a pujar.
Van ser molts els professionals, tant sanitaris com bombers i cossos de seguretat que eixa nit van deixar les seues famílies per a complir amb el seu deure, per a ells el meu agraïment i reconeixement, però vull anomenar les persones que van estar en eixos moments tan perillosos i incerts al costat de la meua germana assistint-la en el part amb uns mitjans precaris, sense llum i sense aigua, elles són la comare Cecilia Cerdá, l’auxiliar d’infermeria Conchin Serra i Sor Lourdes. Als costat, i pendents, estaven el ginecòleg Camilo Dolz , el senyor David Cuesta i altres professionals. Al dia següent amb l’aigua baixant i els helicòpters que acudien a traslladar els malalts, vam portar a la meua neboda a la finestra de l’habitació de l’hospital i amb l’aigua de fons li vam fer una fotografia com l’esperança dins de la tragèdia que ens embolicava, hui també compleix 30 anys.
Mentre esperàvem en l’habitació a què avançarà la dilatació, l’hospital era un fluir de gent que acudia a refugiar-se en el mateix pensant que com altres vegades l’aigua no arribaria al mateix. Moments abans del part els crits de la gent ens van indicar que l’aigua estava entrant a l’hospital, la gran onada que va arribar després de la ruptura del pantà arrossega a les ambulàncies i als vehicles del pàrquing i inunda la primera planta del centre. Van ser uns moments de desconcert en que l’aigua pujava molt ràpidament i en el qual es va començar a traslladar els pacients caminant o en lliteres a l’últim pis per les escales ja que es deia que el pitjor encara no havia arribat, a un escaló d’arribar l’aigua a la planta on estava el paritori la mateixa va deixar de pujar i només romaníem en la mateixa la meua germana i el personal sanitari, mentre al costat estaven preparats per si haguera que traslladar-la ràpidament a una altra planta si l’aigua tornava a pujar.
Van ser molts els professionals, tant sanitaris com bombers i cossos de seguretat que eixa nit van deixar les seues famílies per a complir amb el seu deure, per a ells el meu agraïment i reconeixement, però vull anomenar les persones que van estar en eixos moments tan perillosos i incerts al costat de la meua germana assistint-la en el part amb uns mitjans precaris, sense llum i sense aigua, elles són la comare Cecilia Cerdá, l’auxiliar d’infermeria Conchin Serra i Sor Lourdes. Als costat, i pendents, estaven el ginecòleg Camilo Dolz , el senyor David Cuesta i altres professionals. Al dia següent amb l’aigua baixant i els helicòpters que acudien a traslladar els malalts, vam portar a la meua neboda a la finestra de l’habitació de l’hospital i amb l’aigua de fons li vam fer una fotografia com l’esperança dins de la tragèdia que ens embolicava, hui també compleix 30 anys.
Adelaida Pau Fayos
._000171